Archive for Mai, 2011

10 Mai 2011

A propòsit del nou criteri de desempat

Què implica el nou criteri de desempat que va introduir el Departament d’Ensenyament el curs passat i que dóna prioritat als preinscrits amb pares o germans ex-alumnes? Té alguna conseqüència per a la igualtat d’oportunitats? En aquest article defensem que sí.

[En el darrer procés de preinscripció escolar, el curs passat, va entrar en funcionament un nou criteri de desempat: si fins aleshores, quan en una escola el nombre de sol·licituds superava el nombre de places disponibles, s’aplicaven quatre criteris de prioritat generals (germans al centre, proximitat de l’escola al domicili, renda mínima d’inserció i discapacitat), i una vegada aplicat aquest barem, les situacions d’empat es resolien mitjançant l’aplicació de dos criteris complementaris (família nombrosa i malaltia crònica), des del curs passat, al marge d’aquests dos criteris de desempat, també s’atorguen punts extra als alumnes amb pares o germans ex-alumnes de l’escola en qüestió.]

Malgrat l’aparent intranscendència d’aquest nou criteri, ens trobem davant d’un canvi substancial en l’orientació dels processos d’assignació de places. Si bé alguns dels criteris anteriors poden ser discutibles, tots ells estan orientats a garantir -si més no, sobre el paper-que siguin les famílies les que triïn les escoles i no pas les escoles les que triïn les famílies. És per això que es fonamenten en base a uns paràmetres de caire objectiu: qüestions d’ordre pràctic (germans al centre i proximitat) i existència de necessitats específiques (renda mínima, discapacitat, família nombrosa i malaltia crònica). El nou criteri, en canvi, se situa en un pla diferent, atès que “premia” els vincles pre-existents entres centres i famílies. I tot i que la Consellera d’Ensenyament va dir que era només un dels molts criteris, la realitat és que és un criteri molt important perquè entre aquells que només tenen els punts de proximitat al centre, que són generalment la majoria, esdevé un criteri efectiu per adjudicar les places.

Es fa difícil identificar arguments objectius que puguin justificar aquesta posició d’avantatge competitiu per als ex-alumnes d’una escola

Certament, es fa difícil identificar arguments objectius que puguin justificar aquesta posició d’avantatge competitiu per als ex-alumnes d’una escola. El govern de la Generalitat va esgrimir que amb aquesta mesura es pretenia “donar valor a la implicació de les famílies en la tria del centre educatiu dels seus fills”. No hi ha cap raó de pes, però, per pensar que els pares que cerquin una escola nova s’implicaran menys en el procés de tria que aquells que repeteixin l’opció presa pels seus propis pares anys enrere. De fet, segurament trobaríem més arguments per pensar justament el contrari. Sigui com sigui, el que és evident és que aquest nou criteri està orientat a preservar l’statu quo d’aquell segment d’escoles que gaudeixen d’una composició social més privilegiada.

S’afavoreix la reproducció de les dinàmiques de segregació escolar

Uns anys enrere, quan també governava CiU, els centres disposaven d’un punt per resoldre les situacions d’empat en base a criteris complementaris propis, fet que afavoria la selecció d’una part de l’alumnat per part de les escoles. Malgrat que el nou criteri no atribueix aquesta potestat als directors de centre, la seva aplicació afavorirà que les escoles on es concentren famílies amb un estatus socioeconòmic elevat vegin reproduïda la seva composició social. D’aquesta forma, doncs, s’afavoreix la reproducció de les dinàmiques de segregació escolar que, actualment, afecten la nostra xarxa escolar.

Durant els darrers anys, CiU ha estat una de les veus que ha reclamat amb major insistència l’ampliació dels marges d’elecció de centre de les famílies. No deixa de sorprendre, doncs, que una les primeres mesures preses en arribar al govern, lluny d’eixamplar aquests marges, limiti la capacitat de tria d’un nombre important de famílies: per exemple, les que provenen de països estrangers, les que en els darrers anys han canviat el municipi de residència, o les que senzillament no volen escolaritzar els seus fills a l’escola on van ser escolaritzats pels seu pares. Lògicament, amb l’aplicació del nou criteri totes aquestes famílies passen a situar-se en una posició de desavantatge competitiu en relació a aquelles famílies que tenen la intenció de reproduir l’elecció realitzada pels seus pares en el passat.

Sovint els discursos en favor de l’increment de la llibertat de tria tendeixen a emmascarar la defensa de realitats educatives “privilegiades”

En definitiva, com queda palès en aquest exemple, sovint els discursos en favor de l’increment de la llibertat de tria tendeixen a emmascarar la defensa de realitats educatives “privilegiades”. De fet, paradoxalment, aquesta demanda habitualment és formulada pel sector de centres que disposen d’una composició social més afavorida i pel sector de famílies que disposen de majors recursos econòmics, major nivell instructiu i major capital social per triar escola. Així doncs, el que en molts casos es reclama no és l’equiparació del marge de tria per a totes les famílies, sinó l’establiment de mecanismes que garanteixin que les eleccions de determinats sectors de població acabin sent reeixides.

Les dinàmiques competitives són intrínseques als processos d’elecció de centre, atès que totes les famílies cerquen la millor escola per al seu fill. La qüestió central és si optem per afavorir que les famílies amb més recursos –econòmics i d’altra mena- disposin de majors oportunitats de tria, o si, per contra, optem per fixar unes regles del joc objectives que garanteixin que la llibertat de tria, efectivament, esdevingui llibertat de tria per a tothom. Per tal que l’elecció de centre es produeixi en condicions d’igualtat, és necessari que s’acompleixin dues premisses. En primer lloc, que l’assignació de places es realitzi mitjançant uns criteris objectius que garanteixin que siguin les famílies les que triïn escola i no a l’inrevés. I en segon lloc, que tots els centres ofereixin les mateixes oportunitats educatives als alumnes.

El que està en joc és si garantim una llibertat de tria en condicions d’igualtat o si, per contra, afavorim que l’elecció de centre acabi esdevenint el patrimoni d’uns quants.

En aquesta direcció, allò que hauríem de reclamar a les administracions és que, sigui quina sigui la nostra tria, l’escola dels nostres fills sigui una escola de qualitat. O dit d’altra forma: que les tries que realitzem els pares no acabin condicionant les futures trajectòries educatives dels nostres fills. Per tal que això sigui possible, és necessari que es redueixin els actuals nivells de segregació escolar i es garanteixi que la composició social de totes les escoles no difereixi en excés. En definitiva, el que està en joc és si garantim una llibertat de tria en condicions d’igualtat o si, per contra, afavorim que l’elecció de centre acabi esdevenint patrimoni d’uns quants.