Archive for ‘A fons’

12 Març 2019

Ens barregem o ens segreguem

Barregem_o_segreguem

Article de l’Observatori, publicat el darrer 25 de novembre a El Diari de l’Educació, arran del projecte d’adscripcions proposat pel Consorci d’Educació de Barcelona:

 

Cada dia hi ha més consens al voltant de la idea que ens trobem davant d’un dels principals esculls per a la igualtat d’oportunitats de les noves generacions i sembla que finalment la segregació escolar s’ha situat en el primer pla de l’agenda educativa. Ara toca, per tant, traduir aquesta preocupació en polítiques efectives que reverteixin les dinàmiques segregadores que afecten els nostres barris i ciutats. Anem tard.

A Barcelona, ens trobem davant d’una oportunitat històrica per començar a posar fil a l’agulla. Des del Consorci d’Educació es planteja un nou model d’adscripcions entre els centres de primària i secundària que, actualment, es troba en fase de debat amb la comunitat educativa. I un dels principis orientadors d’aquesta proposta és, precisament, la lluita contra la segregació escolar. Des de l’Observatori de Segregació defensem, aquí, que les vies d’actuació que s’estan plantejant tenen limitacions massa importants com perquè acabin sent efectives.

Certament, les adscripcions escolars són un dels instruments de què disposa l’Administració educativa per ordenar el pas de la primària a la secundària, especialment en el sector públic. La manera com atorguem preferència d’accés a un institut als alumnes procedents de les escoles d’educació primària adscrites explica bona part de la composició social dels centres d’educació secundària. Una composició que, molt sovint, és el resultat d’una distribució desigual pel que fa al nivell socioeconòmic i instructiu de les famílies dels alumnes escolaritzats.

La nova proposta focalitza la lluita contra la segregació a través de dues vies. En primer lloc, s’associa el model d’adscripció a la posada en marxa de mesures per millorar la detecció i distribució equitativa dels alumnes amb Necessitats Educatives Específiques (NEE) del tipus “social” (vinculades a situacions de vulnerabilitat social) dins de cada districte escolar. En segon lloc, es preveu que a cada escola li seran adscrits tres instituts (on els seus alumnes tindran preferència d’accés), amb un dels quals tindrà un vincle “preferent” (sense majors implicacions en la puntuació d’accés). La selecció dels instituts adscrits serà per zona escolar i, dins d’aquesta, l’assignació d’institut preferent estarà guiada per la voluntat d’equilibrar la composició social dels centres (fent-hi confluir escoles heterogènies en termes socials i de competències bàsiques).

La primera mesura (detecció i distribució equitativa dels alumnes NEE de tipus “social”) és parcial. Millorar la diagnosi i vetllar per una distribució equitativa de l’alumnat amb NEE socials pot ajudar (i en aquest sentit pot ser molt positiva) a reduir la segregació escolar, però oblida abordar les seves causes estructurals. El desequilibri que cal combatre no és només la concentració d’alumnat socialment desfavorit en determinats centres, sinó també la concentració en d’altres de grups socials amb més capital econòmic i instructiu. Aquesta política de repartiment d’alumnes amb NEE suposa una intervenció massa focalitzada (i limitada), alhora que corre el risc de desviar l’atenció d’altres mesures que realment prioritzen la barreja interclassista a les escoles.

La segona línia (nova assignació d’adscripcions i vincles “preferents”) és més retòrica que efectiva per dues raons. En primer lloc, en no trencar la nova proposta les línies de districte, renuncia a fer zones heterogènies. Per comoditat administrativa, es naturalitzen zones escolars que es corresponen amb els districtes (o parts de districtes) i, malgrat hi ha zones socialment més heterogenis que d’altres, a ningú no se li escapa que, en termes generals, la segregació urbana de Barcelona (com de la majoria de ciutats) és elevada. Conseqüentment, aquest criteri de proximitat escolar basat en els districtes trasllada a les escoles aquesta segregació residencial. Una política antisegregadora requereix, doncs, d’un model d’adscripcions que contraresti l’efecte de la segmentació “natural” de la ciutat per barris i districtes a través de la creació de zones escolars socialment més heterogènies.

Des d’una lògica antisegregadora, la proximitat té sentit quan les zones escolars de referència són socialment tan heterogènies com ho és la ciutat; però esdevé un valor més discutible quan el territori de proximitat és molt homogeni. El pas de primària a secundària obre la possibilitat d’ampliar els marcs territorials de referència, coincidint amb el guany d’autonomia dels alumnes en arribar a l’adolescència. En determinats barris i districtes, la priorització que es fa de la proximitat pot potenciar més aviat un tancament que redunda en allò que ja tenim a primària, i això dificulta la mobilitat social (geogràfica i d’estatus) i el reconeixement de la pluralitat cultural. Al nostre entendre, l’aplicació del criteri de proximitat no ha de limitar-se a la divisió administrativa de barris i districtes, sinó que ha d’analitzar cas per cas la fórmula més idònia per configurar zones internament més heterogènies.

I en segon lloc, aquesta la proposta de nova assignació d’adscripcions i vincles preferents implica una lògica antisegregadora massa superficial perquè, malgrat que formalment cada escola tindria assignat un institut “preferent” entre els tres centres adscrits i aquest seria escollit amb voluntat de barreja social, aquesta preferència no tindria cap traducció en prioritat a l’hora d’accedir-hi. Per tant, tot i que cada institut seria “preferent” per a dues o tres escoles, i que aquesta assignació d’escoles es faria buscant la seva heterogeneïtat en termes socials i de competències bàsiques, a la pràctica, en no traduir-se aquest caràcter preferent en una prioritat a l’hora d’accedir-hi, molt difícilment aturarà les dinàmiques de tria que generen segregació escolar en l’actualitat. Difícilment tindrà cap efecte positiu, per tant, en la lluita contra la segregació.

En definitiva, les eines que es tenen en consideració per lluitar contra la segregació escolar acaben sent subsidiàries. Davant d’això, considerem que cal assegurar que el procés obert per discutir la proposta del Consorci serveixi per aprofundir en les seves potencialitats i superar les seves limitacions a través d’un pacte de ciutat. No hi ha solucions màgiques contra la segregació escolar però, precisament per això, cal combatre-la amb la màxima determinació i voluntat política. Si aquest procés només serveix per ratificar, amb petits canvis, la proposta inicial, ens trobarem davant de l’enèsima oportunitat perduda per lluitar eficaçment contra la segregació escolar. I no ens ho podem permetre. Ni com a ciutat, ni com a societat. És urgent que, definitivament, articulem una estratègia global i efectiva contra la segregació escolar.

5 Mai 2017

La centralitat de la segregació escolar

La centralitat de la segregació escolar és l’aportació de l’Observatori de la Segregació al Debat extraordinari sobre l’educació pública catalana del passat 25 de març, on argumentem perquè creiem clau situar la segregació escolar al centre dels debats sobre educació i igualtat d’oportunitats.

+ descarrega la intervenció en PDF

 

19 Novembre 2015

Elecció escolar i desigualtat

Vídeo (1h 4′) del Seminari “Eligiendo escuela en Chile. El cliente ¿tiene la razón?” que va fer Isaac González el passat 3 de juny al Centro de Investigación Avanzada en Educación de la Universidad de Chile.

Etiquetes: ,
23 Març 2015

La tria d’escola finançada públicament

Aquest article publicat a El Diari de l’Educació intenta desfer alguns dels equívocs habituals al voltant de la tria d’escola, com ara la confusió entre tria escolar i llibertat i el fet que sovint s’oblida que l’organització de la xarxa escolar finançada públicament ha de garantir una xarxa escolar de qualitat i igualitària. És a dir, que si bé les escoles poden ser diferents, s’ha d’evitar que esdevinguin desiguals en la seva capacitació dels infants.

+ Llegir l’article

24 Març 2014

Si vol ser metgessa, a quina escola ha d’anar? Entre l’escola plural i la desigual

Megesa_millor_escola2014

El Consorci d’Educació de Barcelona ha fet una campanya destinada a recordar als pares que s’inicia el procés de preinscripció escolar on surt el primer pla d’una nena enriallada i el text: “Ella vol ser metgessa. Tu vols trobar la millor escola. Comencen les jornades de portes obertes”. En un Article a El Diari de l’Educació, Isaac Gonzàlez analitza com el missatge de la campanya apel·la directament als pares a comprometre’s seriosament en l’elecció de l’escola dels seus fills en una versió actualitzada de la famosa sentència de Hobbes, dels pares com a llops per als altres pares, ja que esdevenir un bon pare comporta, ineludiblement, competir amb els altres pares per les bones escoles i renunciar a ser un bon ciutadà, preocupat pel benestar col·lectiu i la fortalesa general del sistema públic d’educació.

+ llegir l’article en català

+ leer el artículo en castellano

18 Març 2013

Llibertat de tria escolar: per a qui?

Ricard Benito i Isaac Gonzàlez publiquen avui a eldiario.es un article sobre la llibertat de la tria escolar, on expliquen quines són les implicacions de la zona única a la Comunitat de Madrid. La implementació de la zona única d’escolarització, experimentada a la Comunitat de Madrid, hauria de permetre una major llibertat de tria escolar, però una anàlisi en major profunditat mostra que només algunes famílies se’n veurien beneficiades.

+ llegir l’article

Eldiarioes

21 Mai 2012

Els riscos de l’increment de les ratios sobre l’equitat educativa i la segregació escolar

La proposta de pujada de les ratios d’alumnes a les aules fins un 20% té uns efectes evidents en relació a la qualitat educativa: si hi ha menys recursos per alumne, l’atenció que aquests reben minva, i els resultats se’n ressentiran per força. En canvi, les conseqüències sobre l’equitat educativa (una distribució dels recursos educatius que afavoreixi l’èxit escolar de tots els alumnes, sigui quin sigui el seu origen) i sobre la segregació escolar són menys evidents, si bé  tot apunta que també seran molt perjudicials. Sigui quina sigui la manera d’aplicar la pujada de ratios tindrà conseqüències negatives sobre la qualitat de l’educació, i només una aplicació extraordinàriament curosa i ponderada impediria conseqüències negatives en termes d’equitat i segregació. Tindrà el govern aquesta sensibilitat?

Hi ha dues preguntes que poden ajudar a respondre aquesta qüestió. La primera primera pregunta és: s’aplicarà de forma universal, o si més no generalitzada, aquest increment de ratios? La segona, en canvi, té a veure amb la principal conseqüència que cerca l’increment de ratios per ajustar la despesa, i que és la contracció de l’oferta de línies educatives en el sistema escolar. La pregunta és: Quines seran les línies que desapareixeran, i quines les escoles que matricularan major nombre d’alumnes?

Responguem, primer, la qüestió relativa a la universalització en l’increment de la ratio. Qualsevol mesura que impliqui un increment generalitzat de les ratios comportarà, de forma automàtica, una baixada en l’equitat de l’educació. Si l’equitat consisteix en què els alumnes més desavantatjats rebin un tracte compensatori (és a dir, majors recursos) per tenir unes millors possibilitats d’assolir les fites educatives (l’èxit escolar), i en canvi s’empitjora la situació escolar per tothom igual, els alumnes més agreujats per aquest empitjorament són precisament els que requeririen d’un tracte compensatori que, actualment, ja els hi és atorgat només en comptagotes.

Per tant, els efectes d’aquesta precarització de la qualitat seran especialment nocius per les escoles més segregades (amb més volum d’alumnes desavantatjats). La conseqüència directa d’aquest increment en la inequitat és l’accentuació de la segregació, per tres motius. En primer lloc, s’incrementarà la percepció social de la baixa qualitat d’aquestes escoles, que seran menys desitjades. En segon lloc, hi haurà més places disponibles a escoles més desitjables de forma que s’accentuarà l’efecte de fugida de les classes mitjanes de les escoles estigmatitzades. En tercer lloc, pot passar que hi hagi més places disponibles fora de període de matrícula a les escoles estigmatitzades, que d’aquesta forma reforçarien el seu paper d’acollidores de la matrícula viva.

Per tant, els efectes d’aquesta precarització de la qualitat seran especialment nocius per les escoles més segregades (amb més volum d’alumnes desavantatjats). La conseqüència directa d’aquest increment en la inequitat és l’accentuació de la segregació

A més, una pujada generalitzada de les ratios fàcilment pot anular les ara per ara ja tímides polítiques que contribueixen a tenir escoles menys segregades. Ens referim a polítiques com ara el tancament de ratios a certes escoles per sota de la ratio estandard actual per poder oferir un tracte més personalitzat als alumnes que més ho requereixen, o, sobretot, a la política d’increment d’un 10% de les ratios actuals en períodes fora de matrícula per poder matricular els alumnes d’incorporació tardana (de forma que no es concentrin a les escoles amb places disponibles, que són sempre les més segregades).

Tot plegat comportaria conseqüències molt nocives en termes d’equitat i segregació escolar no només en termes de qualitat. Val a dir que les declaracions fetes fins ara des de la Conselleria d’Ensenyament semblen obrir la porta a un increment de línies no universal, que atengui a les situacions de les diferents escoles. Sembla intuir-se que a certes escoles amb un perfil d’alumnat especialment desafavorit podria no aplicar-se l’increment de les ratios. El cert és, però, que si l’increment de les ratios és generalitzat (encara que no sigui universal), o fins i tot si el canvi de política de ratios només implica unes diferències de tres alumnes amunt o avall entre els escoles més elitistes i les escoles més desavantatjades, les conseqüències en termes d’equitat i de segregació no diferiran en excés de les què abans describíem, i seran igualment negatives.

Una ponderació tímida de les ratios permetria un cert rentat de cara a la Conselleria, però igualment implicarà pèrdues d’equitat i més segregació en el sistema. A més, una tímida redistribució de recursos (via diferencial en les ratios d’alumnes) podria servir per legitimar que s’acabin de polítiques que avui dia poc o molt funcionen per equilibrar les possibilitats dels alumes (com ara l’obertura de ratios per redistribuir els alumes que arriben fora de termini) i podria no fer gaire més que reforçar l’estigma que ja arrossega bona part de l’escola pública.

Una altra cosa seria si, realment, es volgués fer una aposta ferma per fer una redistribució radical dels recursos educatius per la via de la flexibilització de les ratios de les escoles.

Una altra cosa seria si, realment, es volgués fer una aposta ferma per fer una redistribució radical dels recursos educatius per la via de la flexibilització de les ratios de les escoles. En aquest cas, una lògica de redistribució de recursos educatius clarament equitativa, que diferenciés de forma molt notable entre els recursos de què disposen les escoles en funció de la posició de desavantatge dels seus alumnes (i que podria comportar, posem per cas, escoles amb ratios de 15 alumnes i altres escoles amb ratios superiors als 35, amb una mitjana global del sistema de 30 alumnes, que és el que s’està proposant), tindria conseqüències molt favorables tant a nivell de l’equitat del sistema com, a mig termini, sobre la segregació. Si el fet d’anar a una o altra escola garantís igualment l’èxit escolar dels alumnes (per un tracte més personalitzat i intensiu quant més baix fos el pefil sociocultural dels alumnes), els pares deixarien d’estar tan preocupats per la tria d’escola, i s’acabarien els efectes de fugida de les escoles desavantatjades. Es tendirien així a aconseguir escoles socialment heterogènies i amb una ratio equilibarada d’alumnes; i on això no fos possible per la pròpia naturalesa de la segregació residencial, les escoles disposarien de recursos desiguals en funció de necessitats desiguals.

A ningú s’escapa, però, que això és un replantejament quimèric, que no es donarà de cap manera. En canvi, una aposta de mínims per les ratios diferenciades només tindrà un efecte propagandístic i legitimador.

Detinguem-nos ara en la segona pregunta: Quines seran les línies que desapareixeran, i quines les escoles que matricularan major nombre d’alumnes? Lògicament, l’increment d’alumnes a les aules (sigui aquest generalitzat o no) produirà que en els municipis tendeixin a sobrar algunes línies a algunes de les escoles. No sembla agosarat suposat que el govern tendirà a tancar línies a aquelles escoles amb menor demanda, i que aquestes tendiran a ser aquelles en situació més desavantatjada. La conseqüència serà a la concentració dels alumnes més desavantatjats en escoles cada vegada més segregades, que s’hauran redimensionat a la baixa per cobrir l’escolarització d’aquells alumnes que hi resideixen a prop i que tenen un baix perfil socioeconòmic.

La conseqüència serà a la concentració dels alumnes més desavantatjats en escoles cada vegada més segregades.

Per contra, la política d’increment de ratios pot suposar un fortíssim impuls a les escoles concertades, que de cop i volta poden veure incrementat en un 20% la seva capacitat de matricular alumnes. En un clima de pànic social per les retallades en l’educació i les seves conseqüències sobre la qualitat de l’educació pública, és més que previsible que s’accentuï la fugida de pares cap a la concertada, concebuda cada vegada més com un refugi davant de la devastació general.

Per tant, una primera conseqüència evident de la contracció de l’oferta de línies pot ser un importantíssim reforçament de l’oferta d’escoles concertades en detriment de les públiques. Les advertències de la Generalitat sobre la reducció de les transferències a l’escola concertada no fan més que accentuar aquest dualització entre una escola pública cada vegada més minoritzada i una escola concertada que no fa més que incrementar el seu perfil d’institució privada, malgrat continuar sent un subvencionadíssim refugi de les classes capitalitzades, privatiu per a les classes desavantatjades.

Per tant, una primera conseqüència evident de la contracció de l’oferta de línies pot ser un importantíssim reforçament de l’oferta d’escoles concertades en detriment de les públiques.

A mig termini, per tant, la implementació de l’increment de ratios pot arribar a suposar el desmantellament de l’escola pública com escola amb vocació universalista, i la seva assumpció d’un paper assistencial. Certament, no es pot esperar una altra cosa si l’increment d’un 20% de ratios acaba repercutint en un increment similar del pes de l’escola concertada davant de la pública.

La única manera d’evitar aquesta deriva passa pel fet que el disseny dels nous mapes escolars, quant a les línies disponibles, respecti dos paràmetres. El primer, que la relació entre l’oferta pública i concertada no es desequilibri en favor de la concertada. De fet, l’increment de les ratios podria servir precisament per restringir la despesa en concerts econòmics a l’escola privada (espcialment a aquelles escoles privades que no volen complir amb els preceptes de servei públic d’educació), atès que s’incrementa la capacitat  de matricular alumnes de l’escola pública amb un mateix volum de despesa.

El segon, que en cas d’haver de tancar escoles públiques amb poca demanda, s’apostés pel tancament de centres escolars sencers (de forma que es pogués distribuir els seus alumnes entre centres no segregats de forma equitativa), però mai de les línies de les escoles menys demandades i més segregades permantenir-les actives en versions més reduïdes i per força més segregades. Si s’opta pel tancament de línies, les escoles infrademandades tendiran a tenir el problema afegit de concentrar encara més places disponibles fora de termini, de manera que encara s’especialitzaran més a atendre als alumnes provinents de la matrícula viva, quelcom que no farà altra cosa que incrementar-ne el perfil d’escoles guetto.

23 Març 2012

Reserva de places d’alumnes amb necessitats educatives específiques

Per una vegada arriben bones notícies de Barcelona en el tema de la segregació escolar. De cara al curs vinent es faran efectives, a diferència del que passava fins ara, les places de reserva per a alumnat immigrat amb Necessitats Educatives Específiques (NEE). Segons afirma el mateix Consorci d’Educació de Barcelona, “es constituirà al districte de Ciutat Vella una comissió de garanties d’admissió per facilitar una escolarització equilibrada de l’alumnat i s’actuarà també en altres zones d’especial complexitat de la ciutat. A més en les zones on no hi ha un alt índex d’immigrants però algunes escoles tenen una significativa concentració, també s’afavorirà la redistribució”.

[Els alumnes amb Necessitats Educatives Específiques (NEE) són, segons la Llei d’educació, a) els afectats per discapacitats físiques, psíquiques o sensorials, els que manifesten trastorns greus de personalitat o de conducta o els que pateixen malalties degeneratives greus; i b) els alumnes amb necessitats educatives específiques derivades de la incorporació tardana al sistema educatiu o derivades de situacions socioeconòmiques especialment desfavorides.]

Fins ara la reserva de dues places a cada grup-classe que ja feien tots els centres de Barcelona per a alumnes amb necessitats educatives específiques només s’utilitzava per als alumnes amb problemes de discapacitat, trastorns de personalitat o de conducta i malalties degeneratives greus, mentre que a partir d’ara també s’utilitzarà per a alumnes amb necessitats educatives específiques lligades al procés migratori, com ara no parlar l’idioma o ser en una situació social i familiar difícil. Significa això un canvi de normativa? No, simplement vol dir que, amb cinc anys de retard, l’administració ha decidit aplicar el decret de matriculació en vigor i utilitzar els instruments disponibles per la distribució equitativa de l’alumnat amb necessitats educatives específiques (Decret d’admissió 75/2007).

Pot ser un pas cap a una distribució una mica més equitativa d’aquests alumnes en el conjunt d’escoles de Barcelona

Què pot significar? Segons com s’apliqui, pot significar que un nombre petit però significatiu d’alumnes amb necessitats socials i culturals es matriculin en escoles on fins ara no hi havia cap mena d’alumnat amb aquest perfil, i per tant pot ser un pas cap a una distribució una mica més equitativa d’aquests alumnes en el conjunt d’escoles de Barcelona. Caldrà veure, això no obstant, com s’aplica la mesura. En primer lloc, no s’ha explicat si s’aplicarà a tota la ciutat o només a alguns barris, la qual cosa podria deixar l’aplicació a mig camí. De moment això és el que sembla, ja que s’ha dit (veure dossier de premsa) que es focalitzará a Ciutat Vella (amb la creació d’una comissió específica de garanties d’admissió) i a d’altres zones d’especial complexitat (La Marina del Port-La Marina del Prat Vermell, Ciutat Meridiana, Bon Pastor-Baró de Viver, Barri Besós i Maresme), així com a “zones sense especial complexitat però amb alt percentatge alumnat immigrant”.

No s’ha explicat amb claredat com s’aplicarà la reserva de places als alumnes en “situacions socioeconòmiques especialment desfavorides” si no són “immigrats”

En segon lloc, no s’ha explicat amb claredat com s’aplicarà la reserva de places als alumnes en “situacions socioeconòmiques especialment desfavorides” si no són “immigrats”, ni tampoc s’ha explica com el Consorci d’Educació detectarà i dictaminarà l’alumnat amb NEE. La manca d’experiència a l’hora de tractar aquesta situació pot ser un problema, ja que caldrà justificar d’alguna manera com es decideix quins alumnes tenen aquestes necessitats. Per als alumnes que tenen necessitats motivades per temes de salut o de discapacitat, s’utilitza un diagnòstic mèdic. Per als alumnes que tenen problemes “socials i culturals” s’ha pensat en un informe dels serveis socials. En el cas de les situacions socioeconòmiques especialment desfavorides això sembla raonable. En el cas d’alumnat amb necessitats educatives específiques derivades de ser “immigrat”, no s’ha especificat si es tindrà en compte només la seva incorporació tardana al sistema educatiu, o també elements derivats de la situació socioeconòmica. Serà com a mínim estrany que siguin els serveis socials qui valorin i informin d’aquesta situació.

Segons com s’apliqui, la mesura pot quedar-se en un simple gest amb poques repercussions. Però això ja ho veurem. De moment les places de reserva que estan disponibles a P3 i 1er. d’ESO són aproximadament 1.500. Serien un 10% de les places ofertades, tal i com preveu el decret 75/2007 actualment en vigor. A priori, valorem molt positivament aquest canvi de tendència, és de savis rectificar i en aquest cas s’ha rectificat, probablement amb l’ajuda d’un canvi de govern.

A d’altres poblacions es poden reservar fins a 5 places per aula per a l’alumnat amb necessitats específiques

En altres poblacions ja existeixen exemples de millora en la distribució de l’alumnat gràcies a mesures similars a aquesta, tot i que preses una mica abans i amb una certa ambició. A d’altres poblacions es poden reservar fins a 5 places per aula per a l’alumnat amb necessitats específiques, i ja fa més de 7 o 8 anys que es treballa el aquesta direcció. En molts d’aquests llocs ja s’està veient una millora dels resultats escolars deguda als efectes positius de la interacció entre alumnes diferents, la qual cosa enriqueix molt l’aprenentatge actiu i vivencial de l’alumne.

L’Hospitalet de Llobregat ha incrementat la seva taxa d’èxit escolar  en quasi 8 punts paral·lelament a un millora en la distribució de l’alumna

Per exemple l’Hospitalet de Llobregat ha incrementat la seva taxa d’èxit escolar  en quasi 8 punts paral·lelament a un millora en la distribució de l’alumnat. Barcelona, malgrat  tenir unes dades d’èxit escolar una mica millors que les de la mitjana de Catalunya, s’ha estancat. Catalunya millora i Barcelona no. Bona part de Catalunya treballa per la distribució equitativa de l’alumnat i Barcelona no treballava en aquesta línia. Potser d’aquí haurem de treure lliçons, i sembla que de moment les coses poden començar a canviar a Barcelona.

Àlex Castillo

7 Març 2012

Sobre les noves àrees d’influència a Barcelona

Quines implicacions tenen les noves àrees d’influència escolar que s’han introduït a Barcelona? Com poden afectar la segregació escolar? L’augment de la capacitat de tria és real? Pot generar alguna injustícia?  En aquesta entrada analitzem les injustícies i els perills que s’amaguen darrera de l’argument d’augmentar la llibertat de tria de les famílies.

[El curs passat, la Generalitat va incorporar un nou criteri de desempat al procés de preinscripció escolar: el fet de tenir pares o germans ex-alumnes de l’escola (ho vam analitzar en aquesta entrada). Aquest curs, la principal novetat la trobem en la modificació de les àrees d’influència -les àrees geogràfiques que delimiten les escoles on cada família obté la màxima puntuació per proximitat- de la ciutat de Barcelona. Concretament, el Consorci d’Educació de Barcelona ha anunciat una ampliació del nombre d’escoles que formaran part de l’àrea d’influència de cada llar: passant d’un mínim de 6 a un mínim de 12.]

El canvi de la zonificació escolar que ha introduït el Consorci de Barcelona no és una mera ampliació del nombre d’escoles “de proximitat” assignades a cada família, sinó una modificació substancial del concepte d’àrea d’influència vigent fins al curs passat. Anem a pams.

En el model anterior, cada família obtenia la màxima puntuació per proximitat -30 punts- a, com a mínim, les 3 escoles públiques i a les 3 escoles concertades més properes al seu domicili (si en el radi que dibuixaven aquestes 6 escoles n’hi havia d’altres, aquestes també passaven a formar part de l’àrea d’influència de la família). En base a aquest criteri, al conjunt de la ciutat hi havia tantes àrees d’influència com illes de cases: cada illa tenia la seva pròpia àrea d’influència. Amb el nou model, a les 3 escoles públiques i a les 3 escoles concertades més properes a la llar s’hi afegeix el conjunt d’escoles de la zona de residència, garantint un mínim de 6 escoles públiques i 6 escoles concertades per llar. Així, malgrat que l’illa de cases continua sent el punt de partida per a la delimitació de les àrees d’influència, a la pràctica, l’assignació d’escoles de proximitat passa a pivotar sobre una divisió de la ciutat en 29 zones rígides.

Tècnicament, aquestes 29 zones no constitueixen 29 àrees d’influència, atès que les famílies que resideixen en carrers limítrofs entre zones també obtindran màxima puntuació per proximitat en algunes escoles de la zona veïna (aquelles que es trobin entre les sis escoles més properes al seu domicili). Així, algunes illes de cases continuaran tenint la seva pròpia especificitat. De facto, però, les 29 zones sí esdevindran 29 grans àrees d’influència, atès que, en termes generals, les escoles “de referència” de les famílies passaran a ser les escoles de la zona on resideixen. O el que és el mateix: per a les escoles, l’alumnat “de referència” passarà a ser l’alumnat resident a la seva zona.

Si analitzem la configuració d’aquestes zones, estructurades sobre la base dels 73 barris de la ciutat, observem que tendeixen a dibuixar àrees residencials amb composicions socials contrastades. En efecte, amb el nou model, s’amplia el nombre d’escoles on les famílies obtenen màxima puntuació per proximitat, però, alhora, es divideix la ciutat en àmbits geogràfics que poden contribuir a incrementar els nivells de segregació escolar (si més no, entre les pròpies zones). Ras i curt: s’amplia el “marge de tria” per a les famílies, però aquesta es circumscriu a zones “tancades”, zones que tendeixen a reproduir els patrons de segregació residencial de la ciutat. 

Ras i curt: s’amplia el “marge de tria” per a les famílies, però aquesta es circumscriu a zones “tancades”, zones que tendeixen a reproduir els patrons de segregació residencial de la ciutat.

Però més enllà de la seva composició social, les noves zones també difereixen notablement pel que fa a la seva oferta educativa. Així, podem trobar des de zones integrades per un total de 25 escoles fins a zones amb menys de 10 escoles; des de zones amb més d’un 70% d’escoles públiques fins a zones on aquest percentatge no supera el 30%. A la pràctica, això implica que tant el nombre d’escoles “de proximitat” com la seva titularitat variaran substancialment en funció de quina sigui la zona de residència de la família. Aquestes diferències queden paleses introduint adreces de diferents barris al cercador d’escoles de proximitat del lloc web del Consorci. Un exemple, corresponent a quatre famílies de quatre barris diferents: família del Carmel, 12 escoles (6 públiques i 6 concertades); família del Raval, 18 escoles (12 públiques i 6 concertades); família de Sagrada Família, 29 escoles (9 públiques i 20 concertades); i família de Sarrià, 34 escoles (6 públiques i 26 concertades). En efecte, com anuncia el Consorci, la mitjana d’escoles “de proximitat” per família aquest curs s’ampliarà de 7,9 a 16,7. No ens trobem, però, davant d’un increment generalitzat dels marges de tria. Ans el contrari, com mostra aquest exemple, ens trobem davant d’una distribució profundament desigual i injusta de l’oferta escolar de la ciutat (què justifica que les famílies tinguin més o menys opcions de tria en funció del barri on resideixin?).

Ens trobem davant d’una distribució profundament desigual i injusta de l’oferta escolar de la ciutat  (què justifica que les famílies tinguin més o menys opcions de tria en funció del barri on resideixin?)

A més, cal tenir present que amb les noves zones guanyaran pes els criteris complementaris, entre ells el nou criteri introduït el curs passat: pares o germans ex-alumnes del centre. Efectivament, cada família disposarà de la màxima puntuació per proximitat a més escoles, però, de retruc, moltes més famílies disposaran de la màxima puntuació per proximitat en aquestes mateixes escoles. D’aquesta forma, en les situacions de sobre-demanda de places, la proximitat perdrà incidència com a criteri de desempat, guanyant així rellevància els criteris complementaris. De fet, en bona mesura, la nova proposta implica l’anul·lació de la proximitat com a criteri de desempat. Si més no dins de cada zona, on el conjunt de famílies residents obtindran 30 punts al conjunt d’escoles. Així doncs, si sumem la modificació introduïda el curs passat i la modificació introduïda aquest any, ens trobem davant de la pèrdua de pes d’un criteri de caràcter universal i objectiu, en benefici d’un criteri de caràcter focalitzat i arbitrari (què justifica que els exalumnes d’una escola gaudeixin d’una situació d’avantatge competitiu?).

Ens trobem davant de la pèrdua de pes d’un criteri de caràcter universal i objectiu, en benefici d’un criteri de caràcter focalitzat i arbitrari (què justifica que els exalumnes d’una escola gaudeixin d’una situació d’avantatge competitiu?)

En definitiva, la modificació plantejada pel Consorci no implica només una ampliació del  nombre d’escoles de proximitat, sinó que modifica d’arrel la pròpia definició de les àrees d’influència. Aquest canvi de model es fonamenta en la implementació d’un mapa de zones “de referència” per a les famílies. Un mapa que, atesa l’homogeneïtat social d’algunes zones, pot incrementar els riscos de segregació social a la xarxa escolar, tot reproduint les estructures de segregació residencial de la ciutat. Però al marge de quin pugui ser l’abast d’aquest efecte, ens trobem davant d’una ampliació dels marges de tria escolar profundament injusta; una ampliació que beneficia/penalitza a les famílies en funció del seu barri de residència. Certament, no deixa de sorprendre que, amb el pretext de “facilitar” l’elecció de centre a les famílies, s’aposti per un model on les opcions de tria escolar estiguin repartides de forma tan desigual.

10 Mai 2011

A propòsit del nou criteri de desempat

Què implica el nou criteri de desempat que va introduir el Departament d’Ensenyament el curs passat i que dóna prioritat als preinscrits amb pares o germans ex-alumnes? Té alguna conseqüència per a la igualtat d’oportunitats? En aquest article defensem que sí.

[En el darrer procés de preinscripció escolar, el curs passat, va entrar en funcionament un nou criteri de desempat: si fins aleshores, quan en una escola el nombre de sol·licituds superava el nombre de places disponibles, s’aplicaven quatre criteris de prioritat generals (germans al centre, proximitat de l’escola al domicili, renda mínima d’inserció i discapacitat), i una vegada aplicat aquest barem, les situacions d’empat es resolien mitjançant l’aplicació de dos criteris complementaris (família nombrosa i malaltia crònica), des del curs passat, al marge d’aquests dos criteris de desempat, també s’atorguen punts extra als alumnes amb pares o germans ex-alumnes de l’escola en qüestió.]

Malgrat l’aparent intranscendència d’aquest nou criteri, ens trobem davant d’un canvi substancial en l’orientació dels processos d’assignació de places. Si bé alguns dels criteris anteriors poden ser discutibles, tots ells estan orientats a garantir -si més no, sobre el paper-que siguin les famílies les que triïn les escoles i no pas les escoles les que triïn les famílies. És per això que es fonamenten en base a uns paràmetres de caire objectiu: qüestions d’ordre pràctic (germans al centre i proximitat) i existència de necessitats específiques (renda mínima, discapacitat, família nombrosa i malaltia crònica). El nou criteri, en canvi, se situa en un pla diferent, atès que “premia” els vincles pre-existents entres centres i famílies. I tot i que la Consellera d’Ensenyament va dir que era només un dels molts criteris, la realitat és que és un criteri molt important perquè entre aquells que només tenen els punts de proximitat al centre, que són generalment la majoria, esdevé un criteri efectiu per adjudicar les places.

Es fa difícil identificar arguments objectius que puguin justificar aquesta posició d’avantatge competitiu per als ex-alumnes d’una escola

Certament, es fa difícil identificar arguments objectius que puguin justificar aquesta posició d’avantatge competitiu per als ex-alumnes d’una escola. El govern de la Generalitat va esgrimir que amb aquesta mesura es pretenia “donar valor a la implicació de les famílies en la tria del centre educatiu dels seus fills”. No hi ha cap raó de pes, però, per pensar que els pares que cerquin una escola nova s’implicaran menys en el procés de tria que aquells que repeteixin l’opció presa pels seus propis pares anys enrere. De fet, segurament trobaríem més arguments per pensar justament el contrari. Sigui com sigui, el que és evident és que aquest nou criteri està orientat a preservar l’statu quo d’aquell segment d’escoles que gaudeixen d’una composició social més privilegiada.

S’afavoreix la reproducció de les dinàmiques de segregació escolar

Uns anys enrere, quan també governava CiU, els centres disposaven d’un punt per resoldre les situacions d’empat en base a criteris complementaris propis, fet que afavoria la selecció d’una part de l’alumnat per part de les escoles. Malgrat que el nou criteri no atribueix aquesta potestat als directors de centre, la seva aplicació afavorirà que les escoles on es concentren famílies amb un estatus socioeconòmic elevat vegin reproduïda la seva composició social. D’aquesta forma, doncs, s’afavoreix la reproducció de les dinàmiques de segregació escolar que, actualment, afecten la nostra xarxa escolar.

Durant els darrers anys, CiU ha estat una de les veus que ha reclamat amb major insistència l’ampliació dels marges d’elecció de centre de les famílies. No deixa de sorprendre, doncs, que una les primeres mesures preses en arribar al govern, lluny d’eixamplar aquests marges, limiti la capacitat de tria d’un nombre important de famílies: per exemple, les que provenen de països estrangers, les que en els darrers anys han canviat el municipi de residència, o les que senzillament no volen escolaritzar els seus fills a l’escola on van ser escolaritzats pels seu pares. Lògicament, amb l’aplicació del nou criteri totes aquestes famílies passen a situar-se en una posició de desavantatge competitiu en relació a aquelles famílies que tenen la intenció de reproduir l’elecció realitzada pels seus pares en el passat.

Sovint els discursos en favor de l’increment de la llibertat de tria tendeixen a emmascarar la defensa de realitats educatives “privilegiades”

En definitiva, com queda palès en aquest exemple, sovint els discursos en favor de l’increment de la llibertat de tria tendeixen a emmascarar la defensa de realitats educatives “privilegiades”. De fet, paradoxalment, aquesta demanda habitualment és formulada pel sector de centres que disposen d’una composició social més afavorida i pel sector de famílies que disposen de majors recursos econòmics, major nivell instructiu i major capital social per triar escola. Així doncs, el que en molts casos es reclama no és l’equiparació del marge de tria per a totes les famílies, sinó l’establiment de mecanismes que garanteixin que les eleccions de determinats sectors de població acabin sent reeixides.

Les dinàmiques competitives són intrínseques als processos d’elecció de centre, atès que totes les famílies cerquen la millor escola per al seu fill. La qüestió central és si optem per afavorir que les famílies amb més recursos –econòmics i d’altra mena- disposin de majors oportunitats de tria, o si, per contra, optem per fixar unes regles del joc objectives que garanteixin que la llibertat de tria, efectivament, esdevingui llibertat de tria per a tothom. Per tal que l’elecció de centre es produeixi en condicions d’igualtat, és necessari que s’acompleixin dues premisses. En primer lloc, que l’assignació de places es realitzi mitjançant uns criteris objectius que garanteixin que siguin les famílies les que triïn escola i no a l’inrevés. I en segon lloc, que tots els centres ofereixin les mateixes oportunitats educatives als alumnes.

El que està en joc és si garantim una llibertat de tria en condicions d’igualtat o si, per contra, afavorim que l’elecció de centre acabi esdevenint el patrimoni d’uns quants.

En aquesta direcció, allò que hauríem de reclamar a les administracions és que, sigui quina sigui la nostra tria, l’escola dels nostres fills sigui una escola de qualitat. O dit d’altra forma: que les tries que realitzem els pares no acabin condicionant les futures trajectòries educatives dels nostres fills. Per tal que això sigui possible, és necessari que es redueixin els actuals nivells de segregació escolar i es garanteixi que la composició social de totes les escoles no difereixi en excés. En definitiva, el que està en joc és si garantim una llibertat de tria en condicions d’igualtat o si, per contra, afavorim que l’elecció de centre acabi esdevenint patrimoni d’uns quants.